Des de petita que em feia molta gràcia el Capità Enciam, un personatge de TV3 de mitjans dels noranta encarnat per Pep Parés, que protagonitzava episodis curts conformats per un o dos esquetxos on el protagonista conscienciava a grans i petits sobre les utilitats del reciclatge, amb un to d'humor i paròdia dels superherois convencionals. El seu lema era "Els petits canvis són poderosos". La producció va anar a càrrec de Sargantana Voladora, la realització va ser de Joan P. Riedweg, guió de Joan Sol i Francesc Orteu i la producció executiva de Ferran Cera.
Davant del llit hi tinc l’armari. És molt gran i força estrany ja que està dins de la paret. Quan jugo a cuit i amagar sempre m’hi amago. Tot i que ara no ho faria pas. Resulta que a sobre de l’armari hi ha una espècie d’altell. És molt divertit però per allà hi entra una mica de llum que ve de l’escala. Des del llit es poden veure dibuixades algunes de les ombres... Jo se que només són els abrics, però semblen ben bé aquells personatges de les pel·lícules que vivien en castells i que feien balls. Ui, què deuen estar fent ara? Les dues ombres s’han aturat. Sembla que estiguin parlant o que s’expliquin un secret. M’hi acostaré una mica, a veure si puc escoltar alguna cosa. Com? No pot ser. El rei ha manat a tot el regne que vagi cap a la sala principal; diuen que es tracta d’alguna cosa negra i gran. Hi ha un centenar de persones. La sala és immensa: A la part de davant hi ha una espècie d’escala on, al capdamunt, hi ha un tro de color marró fosc molt adornat. Allà és on ens espera el rei i, a la dreta, hi ha un senyor amb un paper escrit i enroscat. La gent parla molt fort i no puc escoltar el discurs del rei. A banda i banda hi ha dues separacions fetes amb una línia de columnes. M’he amagat a darrera i, com que són molt amples, no em veuran pas.
Una película que me llamó la atención por Nicolas Cage. Pero, nunca me habría pensado que la historia de Adán y Eva podría adoptar una forma tan… ¿lunática?
M’entra son i tanco els ulls per posar-me a dormir. De sobte, sento un soroll que no havia sentit mai. Deu ser cosa de la meva imaginació o no ho dec haver sentit bé. Torno a tancar els ulls molt fort. Penso que quan més tancats estiguin més aviat m’adormiré. Però a vegades això no funciona perquè hi ha dies que no puc dormir i, tot i que els tanco amb molta força, no ho aconsegueixo. El soroll és més fort. Ara sí que no m’ho invento. Ara ve d’aquí... ara d’allà. Què deu ser? Tanco els ulls amb més força. No m’agrada sentir sorolls però no para. Em tapo les orelles amb els llençols i m’abraço a tots els peluixos. Si no se’n va hauré de cridar a la mare, per si de cas. Està a la sala veient la televisió. No se si em sentirà. Potser si crido prou fort vindrà corrents. El soroll em passa molt a prop de l’orella, ara del cap, ara dels peus. Jo només vull dormir i descansar. Quan dorms no se sent res. Què deu ser aquest brunzit? Un moment, aquest soroll em sona! Agafo el peluix i obro el llum molt de pressa. Amb l’altre mà agafo un coixí i m’enfilo dalt del llit dempeus. T’atraparé! Vull dormir tranquil·la! No t’escaparàs! M’espero quieta i vigilo a veure on s’atura. O no! Ha desaparegut! Segurament deu haver marxat. Em torno a posar dins del llit. La porta està oberta així que potser ha sortir per aquí. Torno a comptar fins a tres tres vegades. Tanco el llum i m’abraço al coixí. Altre vegada! Torno a engegar el llum, agafo el coixí amb la mà i em poso dempeus a sobre del llit. Plam! S’ha acabat; ara sí. El coixí a volat de punta a punta de l’habitació i ha impactat a sobre de la mosca negra i empipadora. No li he fet mal, només s’ha quedat una mica marejada i ha sortit per la porta fent esses amunt i avall. Torno a comptar fins a tres tres vegades. Tanco el llum i em tapo amb les mantes. Això de dormir és més cansat del què sembla.
Believers… una película sobre una secta matemática. Aunque le falta un poco de acción durante todo su transcurso, al final realmente te deja con la boca abierta ya que a veces las sectas tienen razón y se puede acabar el mundo. Lo más interesante era el suicidio colectivo.
El meu llit no és gaire alt. Està recolzat en un dels racons de l’habitació. Sempre em poso per dormir al costat de la paret. La mare sempre em diu que un dia d’aquests acabaré amb la cara taronja de tan enganxada que estic. Jo se que no és veritat perquè un dia em vaig mirar les galtes pel matí i no eren taronges. A més, quan em desperto estic estirada de panxa avall, ocupant tota l’amplada del llit i amb un peu penjant. Recordo una nit que vaig somiar que el meu matalàs s’havia girat i pensava que estava dormint amb mig matalàs a fora del llit. Quan vaig obrir el llum, vaig veure que no era veritat i que era jo que estava dormint del revés. La meva mare va riure molt quan li vaig explicar, però a la nit em vaig espantar una mica perquè no entenia com havia canviat de posició si estava adormida. Després em va explicar que, mentre dormim també ens movem i canviem de posició per estar més còmodes. També deia que era culpa dels somnis i que, depèn de la historia em movia més o menys. És un secret però... alguna vegada m’he caigut del llit. No se com m’ho he pogut fer. La mare diu que tinc puces al cul i que no puc estar-me quieta ni quan dormo.
M’agrada amagar-me dins les mantes. Sempre em tapo tota fins al cap. Només se’m veu una mica el nas i els ulls. A l’estiu també ho faig encara que faci molta calor; em tapo només amb un llençol però fins a dalt de tot. Té una explicació: A la nit fa una mica d’aire i entra per la finestra. Si dormo destapada, quan bufa em fa agafa un calfred al coll. Sembla com si s’estirés i s’arronsés per sobre el llit. Llavors, m’encongeixo i em vaig una boleta entre les cames i els braços. Si no em tapés ben tapada se segur que m’agafaria i em faria agafar un constipat d’aquells que et fan passar tot el dia dins del llit. I, com que no ho vull pas, prefereixo estar preparada i protegir-me contra el vent de nit.
