Un conte per anar a dormir (VI)

Quina catàstrofe! Un senyor amb una cara molt bruta s’ha aixecat i ha fet callar a tota la sala. Quan el rei ha explicat el què estava passant la gent ha començat a cridar i a córrer espantada. He sortit a fora. Tot un exèrcit s’estava preparant per atacar. Han fet una filera de canons i els estaven carregant a corre cuita. Un dels soldats m’ha demanat que l’ajudés. En apropar-me m’he espantat una mica, però com que sóc una nena molt valenta no he tingut gens de por: L’exèrcit de soldats era un exèrcit de bruixes que carregaven els canons amb coixins! La bruixa que m’havia cridat m’ha demanat que li anés donant els coixins. M’ha explicat que en qualsevol moment podia aparèixer la bèstia; ella l’ha anomenada bèstia “Zum – Zum”. De sobte, s’ha començat a sentir un soroll cada vegada més fort, ara ve d’aquí... ara d’allà. El cel es torna molt fosc i les bruixes comencen a disparar tots els canons de coixins. Una mosca gegant ataca el castell! Mai havia vist una mosca tan i tan gran.

Els coixins surten disparats, s’enfilen molt amunt i tornen a caure a terra. No serveix de res. Les mosques han desenvolupat un sistema molt bo per esquivar coixins. En són unes expertes. El brunzit és cada vegada més fort i deixa anar una cua d’aire que em passa pel clatell i em fa calfreds. Una de les bruixes em deixa la seva capa per poder-me tapar. Però, me la poso a les espatlles i... puc volar! M’enlairo cel amunt amb un coixí a la mà disposada a acabar amb la mosca “Zum –Zum”.

Té uns ulls enormes i mou les ales amunt i avall tan ràpid que sembla que es facin invisibles. Sense voler, se m’enganxa la punta de la capa a un d’aquells pèls tan llargs i llefiscosos del cos de la bèstia. D’una estrebada em condueix a un lloc encara més curiós: De sobte, apareix darrera una muntanya una casa tres no, quatre o fins a cinc vegades més gran que la mosca. Els passadissos són llargs i amples i estan plens d’habitacions sense portes. Al cap d’uns segons aterra i m’ajuda a desenganxar. Comença a brunzir de nou però, cada vegada entenc més el soroll fins que s’escolta un “Ajuda’m sisplau”.