A “La genealogia de la moral”, Nietzsche va construïnt pàgina a pàgina un món dicotòmic, perfecte per la consciència d'un mateix i la visió del món que pot acceptar un adolescent. Els adolescents cercen desesperadament una jerarquització, tenen la voluntat ferma de trobar normes que autoimposar-se, ara que ja no valen les normes paternes i paternalistes. La baralla amb els pares que tan obsessiona als adolescents, crec endevinar que és la baralla i destrucció de Déu que tan obsessiona a Nietzsche.
Obviament, m'hi vaig enganxar de seguida. Els conceptes de “bo” i “malvat” dels esclaus, i els de “bo” i “dolent” entre els nobles, m'atreien. Els nobles havien creat un món propi, esforçant-se per crear la perfecció, per dir-se un rotund sí a sí mateixos. La seva clau es trobava en la guerra, contra sí mateixos i contra els altres. Només els que havien pogut arribat a obtenir enemics que els consideressin els seus iguals, els que haguéssin obtingut el respecte dels seus, eren dignes de formar part del món dionisíac. I a l'altra banda, els esclaus, persones indignes de merèixer uns pensaments o unes paraules dedicades a ells. El seu destí era el de ser governats, ja que no sabien governar-se a sí mateixos.
Aquells fets històrics no tenien sentit interpretats literalment. Nietzsche utilitzava la història com a metàfora per explicar el seu món, i a mi em donava tot allò que desitjava: una justificació per ser com era sense sentir-me culpable per ser-ho. Tots aquells conceptes tan divertits i tan antireligiosos haurien posat els pèls de punta a les àvies. Però no era la antireligiositat el que més m'atreia, no era el ser revel pel simple gust de ser-ho. Jo creia de debò en aquesta fantasia de no ficció tan ben construïda i argumentada. Em vaig fer prometre a mi mateixa que no seria mai un d'aquells esclaus, que m'esforçaria per comprendre millor a Nietzsche, i intentar aplicar el seu pensament, per no haver d'arrepentir-me mai de les meves accions, o de l'absència d'aquestes.
Per molt que m'afectés en el seu moment, Nietzsche és sinònim de passat per a mi. Un passat recent, però llunyà. Tot i així, segurament, jo ara mateix seria molt diferent si aquell dia no hagués obert les pàgines del meu dossier de filosofia i hagués escrit amb frenesí quatre gargots al voltant de les savies paraules del filòsof filòleg.
