Les visites familiars són més productives del que ens podem arribar a pensar. Qui li anava a dir a Francesc Serés que acabaria sent un escriptor, aquells dies d’infantesa que anava a casa dels cosins a Cambril i descobria llibres nous llibres en català.
La seva aventura com a escriptor però, comença fa deu anys: mentre llegia unes de les seves narracions, va descobrir que entre elles existia una coherència, que tenien un valor narratiu. D’aquí en va néixer Els ventres de la terra. Aquesta obra, juntament amb L’arbre sense tronc i Una llengua de plom, formaran part de la trilogia
Després d’aquesta primera obra decideix fer una pausa a la producció dels seus llibres. Però, un escriptor no pot deixar mai d’escriure i es distreu agafant contes i reescriure’ls seguint el tarannà d’escriptors coneguts. També actualitzarà contes antics de por en un exercici que ell qualificarà com a “gimnàstica d’escriptura d’estil”.
També mantindrà contacte amb el món periodístic quan, al 2003, un conegut diari d’esquerres de Barcelona li demana fer una crònica per la contraportada. La seva particular iniciativa el portaran a realitzar tot un seguit de reportatges sobre el món del treball a Catalunya. El seu punt fort van ser uns articles sobre una fàbrica de Cervera que no s’arriben a publicar, però dels quals sorgirà la matèria primera.
Per acabar d’arrodonir l’experiència, fa un estudi sobre la immigració als últims 30 anys, com van anar arribant al Baix Segrià i al Baix Ebre.
Posteriorment, també reserva un lloc al teatre i fa tres obres sobre Ramon Muntaner, Jaume Roig i Ramon Llull, Caure amunt. No busca models trencadors perquè utilitza personatges medievals i de renaixença; per això crea una distància creïble. La seva intenció era crear un text sòlid, que s’aguanti i pugui ser representat gairebé només amb veus.
Francesc Serés s’aixeca de la taula i s’apropa. Una altra pregunta espera entre les rengleres d’alumnes. Finals tràgics?, es planteja l’escriptor. Sí, potser sí que ho són. La força de la gravetat però no busca concretament finals desastrosos. A vegades però, les coses acaben així. Els títols són curts per deixar el títol de faula. Sí, m’agraden els temes rurals. Aquestes 17 narracions parlen de la meva mateixa història.
Després d’unes últimes apuntacions sobre la mateixa obra, alguns exemplars queden pintats amb la seva signatura en record de la seva visita i de la conversa sobre els seus llibres, sobre literatura, sobre màgia, perquè al cap i a la fi “Poder escriure el que penses és un acte màgic”.
